L’esclat sonor de la festa!
10 anys dels trabucaires d’Igualada ‘Els Voladors’
L’ús d’armes de foc dins la festa, per motius de solemnitat o d’alegria, és tan antiga com les mateixes armes de foc. La funció dels trabucaires, doncs, és galejar; és a dir, produir descàrregues sonores potents amb l’esclat de la pólvora. Aquesta és la forma d’anunciar l’inici d’una festa, saludar l’arribada d’un personatge rellevant o donar especial notorietat a un moment de la celebració.
Si bé a la ciutat es té constància d’aquests usos des de finals del segle XVI, Igualada mai no havia disposat d’una colla pròpia de trabucaires. L’any 2008 un grup de persones de la ciutat, la majoria vinculades a diferents entitats socials i culturals, impulsen els Trabucaires d’Igualada ‘els Voladors.’ El nom fa referència a una munició rudimentària però molt efectiva, que sembla ser que fou usada distintivament pels sometents igualadins en la guerra del Francès.
Vigília de sant Bartomeu, 2017.
Vigília de sant Bartomeu, 2017.
Així, el 6 de juny de 2008, coincidint amb el 200 aniversari de la Batalla del Bruc, la colla va fer la primera aparició i des d’aleshores ha realitzat més de 100 sortides arreu dels Països Catalans. Anualment participa del calendari festiu de la ciutat, en la festivitat de Sant Antoni (organitzada per l’Antic Gremi de Traginers d’Igualada), la festa de l’Arbre de Maig o les festes de Sant Faust de la Coll@nada.
Un dels moments àlgids, però, és la Festa Major. Els trabucaires han trobat el seu espai a la festa, obrint el seguici en la processó, cercavila tradicional, el trasllat i retorn del Sant, Passacalle... A més, l’any 2010, la colla va veure una oportunitat per (re)introduir un nou acte a la festa i van proposar realitzar una tronada a l’estil tradicional, inspirada en les que es realitzen a Reus per la Festa Major de Sant Pere. Aquesta consta d’un rec de pólvora, fet al terra, sobre el qual es dipositen uns mascles o morters i trons més petits que detonen encadenadament al pas de la flama. A més, l’encén una persona que forma part activa de la vida associativa de la ciutat, sobretot de les entitats que fan possible la Festa Major.
La consolidació de la Tronada no ha estat fàcil. Hi han ajudat les campanyes de finançament popular (‘Sense pólvora no hi ha festa!’) i també el treball de l’arxiver i historiador Daniel Vilarrúbias, que l’any 2015 va publicar el llibre ‘La pólvora com a senyal de festa: la tronada i els trabucaires d’Igualada.’ En aquest extens i documentat estudi, s’hi recullen testimonis de la detonació de pólvora amb mascles a la ciutat ja al segle XVI; posant en relleu el valor patrimonial de la tronada igualadina.
Els Voladors celebrem, doncs, aquests 10 anys amb la mirada posada en el futur, amb voluntat de continuar galejant per molts anys en les festes de la ciutat i d’arreu i consolidant la Tronada com un dels actes més emblemàtics de la festa.
Bona Festa Major! Salut i pólvora!
Trabucaires d’Igualada ‘Els Voladors’
75 anys dels gegants de la ciutat d’Igualada
Enguany els gegants de la ciutat d’Igualada estan d’enhorabona ja que el passat 24 de juny de 2018 els gegants van celebrar el seu 75è aniversari. La junta de Dessota va acordar commemorar l’esmentada efemèride amb una sèrie d’actes i activitats que es duran a terme durant l’any i que ja es van iniciar el passat 23 d’agost de 2017 amb la presentació del lífting que ha rejovenit la parella de gegants igualadins. Juntament amb la celebració d'una magnífica trobada a de gegants vinguts d’arreu de Catalunya el passat 14 de juliol.
Una mica d’història
La notícia més antiga sobre els gegants a Igualada apareix datada als comptes municipals l’any 1492, arran de liquidar definitivament les despeses corresponents a l’any 1489. El document esmenta una curiosa citació: Item per V parell de guants per los giguants, viij sous iiij.
L’any 1861 s’estrenà una nova parella de gegants de la ciutat, construïda per José Galceran, escultor de Barcelona, que participà l'any 1902 a Barcelona al Concurs de Gegants y monstros típichs, que va tenir lloc durant les festes de la Mercè. Van subsistir amb diversos canvis de vestuari fins l'any 1925 quan van ser substituïts per una parella nova feta per l'escultor Joan Galtés i Calvet, el qual tot aprofitant les antigues armadures, cossos, braços i mans, hi afegí unes noves testes. Els gegants segons Emili Colom, foren destruïts durant la Guerra Civil.
Un cop acabat el conflicte bèl·lic la ciutat d’Igualada només disposava dels gegants vells de Sant Agustí (datats de finals del segle XIX); de la parella la Font Vella (1857) i dels gegants de Sant Ignasi (1919), per la qual cosa l’ajuntament decidí procurar una nova parella que substituís la desapareguda juntament amb una comparsa de 6 capgrossos. L’actual parella de gegants va ser estrenada el 24 de juny de l’any 1943 durant la festivitat de Corpus i fou adquirida a la sastreria teatral Casa Paquita de Barcelona per la Comissió Gestora Municipal, segons un acord signat el 4 de juny del 1943 amb un cost total de 9.500 pessetes.
Durant aquest anys han estat els ambaixadors de la ciutat d'Igualada participant en nombrosos actes destacats del món geganter, com ara: El Concurso provincial de gigantes celebrat a Terrassa l'any 1950; l'estrena de la geganta Pubilla de Manresa, el 21 d’octubre de 1951 i també a l'estrena dels gegants vells d'Olesa de Montserrat, el 17 de juny 1962 sortida que van participar juntament amb els gegants del Poble Sec. També cal esmentar la participació a les festes de la Mercè de Barcelona durant els anys 1954, 1956 (acompanyats pels gegants nous del Carrer de Sant Agustí); així com les dels anys 1972 i 1977.
Restauració completa
El setembre de 2016 es va iniciar les gestions pertinents per poder dur a terme el projecte, proposat des de l’Associació Cultural Dessota, gestora de la imatgeria festiva municipal, juntament amb el suport del departament de Promoció Cultural de l’Ajuntament.
Festa Major 2017.
La parella igualadina es trobava en un estat força delicat de conservació tant de policromia, cartró com de l’estructura interna, fruit de les nombroses sortides, cops i algun petit ensurt al llarg de tots aquests anys, fet que encoratjà a tirar endavant amb una restauració a fons que els permetés continuar complint amb els seus compromisos festius i com no, assegurar la conservació d’aquests elements que formen part del patrimoni de la ciutat d’Igualada. Tasca que s'encarregà al taller d’Aitor Calleja, constructor i especialista en imatgeria festiva.
Durant gairebé sis mesos, Aitor Calleja i Mikel Eraso es van dedicar a decapar els busts i les mans tot recuperant les seves formes originals. Cal destacar un elogiat treball en el rostre del gegant, molt desfigurat arran de les diverses caigudes sofertes, especialment les de l’any 2001 a Òdena i l’any 2005 a Capellades, les quals deformaren totalment la seva fesomia i a la vegada malmeteren el bust.
75 anys dels gegants de la ciutat
En els darrers anys, gràcies al treball en equip de geganters, grallers i l’assessorament de tècnics i músics, l’associació cultural Dessota ha impulsat diversos projectes per tal de donar més protagonisme i relleu a la imatgeria festiva igualadina des de diverses perspectives: definició de les funcions i protocols de cada una de les figures; a nivell musical, l’estrena del Ball solemne del gegants d’Igualada, peça composada per Aniol Noguera amb coreografia de Lluís Ardèvol i Julià. Un munt de projectes, assajos, il·lusions, esforços que volem compartir durant aquest any amb els actes commemoratius dels 75è aniversari dels gegants de la ciutat d’Igualada. Juntament amb alguna sorpresa més de cara a la propera festa major.
Els gegants de Sant Ignasi: 100 anys de Festa
A més dels 75 anys de l’estrena dels actuals Gegants d’Igualada, enguany s’escau el centenari d’una altra parella de figures d’imatgeria històrica igualadina: els Gegants del carrer de Sant Ignasi, un exemple de les peces que tenien fins als anys seixanta la majoria de festes de carrer o de barri de la nostra ciutat. Aquest és un fenomen no exclusiu d’Igualada, però sí que va tenir una notable força a la nostra ciutat on, pels volts de 1955, no convisqueren -per un marge de dos o tres anys- fins a vuit parelles de gegants. Eren les figures de Ciutat (1943), Font Vella (1857), Sant Agustí vells (ca. 1897), carrer Òdena (ca. 1910?), Sant Ignasi (1918), Sant Agustí Nous (1944), Poble Sec (1954) i Santa Caterina (1956). A més dels sis municipals, també posseïen capgrossos la Font Vella, al carrer de Sant Agustí o al carrer d’Òdena.
Els Gegants del carrer de Sant Ignasi (que no barri de sant Ignasi, ni barri de Xauxa), arribaren a Igualada el 1918, comprats per Pere Llacuna i Antoni Porredon, tots dos veïns d’aquell carrer. No van estrenar-se fins l’any següent, ja que una forta epidèmia de grip va eclipsar l’animació festiva dels organitzadors.
Aquests gegants, que costaren 750 pessetes inclosos els vestits, són fisionòmicament idèntics als de Molins de Rei, datats el 1913. D’aquests es sap que foren adquirits a Benet Escaler (1850-ca.1930), un sastre de Torelló que regia la botiga d’El Ingenio a Barcelona. També hem trobat publicitat d’aquesta botiga entre documents municipals de 1919: per tant, pensem que els de sant Ignasi tingueren la mateixa procedència.
Creiem però, que no són peces concebudes per un membre de la nissaga Escaler, ja que Benet no sembla que modelés rostres. D’altra banda, sembla també que el seu fill Lambert (1874-1957), escultor molt dotat, tot i haver fet alguns gegants a inicis del segle XX (Moià, per exemple), no es va implicar en el negoci patern fins als darrers anys vint. A més, l’estil i proporcions d’aquestes figures no concorda amb el que veiem en testes i mans de gegants documentats com a obra seva, tan anteriors com posteriors a la data en qüestió. Sembla doncs, que Benet tindria algun escultor (o més d’un) al seu servei, però no en coneixem la identitat per manca de documentació o d’accés a la que pugui haver-se conservat.
13 de setembre de 1942.
ACAN. Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada
Els gegants de Sant Ignasi feien molt de goig; per això supliren diverses vegades la manca d’unes figures municipals entre 1939 i 1942, tal com es veu a les imatges de postguerra, com la processó del Corpus o alguna sortida a Calaf.
Aquestes figures van viure un abans i un després l’any 1987 quan, després d’alguns intents de reparació per una caiguda vers 1982, foren portats a Tiana, on es canviaren les dues cabelleres (i també els bigotis del gegant) per uns afegits superposats de fibra de vidre, amb la intenció de treure’s un maldecap del damunt, fet que va suposar repintar-les i restar valor patrimonial a les figures.
Actualment són ballats per diverses colles de portadors, tant durant la Festa Major com en d’altres ocasions de l’any.
Un sant al segle XXI
Ara fa 6 anys un col·lectiu d’igualadins i igualadines, avalats pels antecedents històrics i culturals de la nostra ciutat, van decidir treure un sant al carrer. Han impulsat uns actes al voltant d’aquesta figura que han acabat consolidant un nou calendari festiu al voltant del 24 d’agost, dia del Patró de la ciutat.
Les festes i celebracions, com totes les coses vives, canvien i prenen noves formes al llarg del temps. Generalment, però, encara que les formes canviïn, hi ha rituals que es mantenen. Un exemple clar són les festes nadalenques. Els Reis d’Orient van desaparèixer amb l’arribada de la Segona República, substituïts per iniciatives com la setmana de l’Infant o l’arbre de Nadal, i no es van recuperar fins passada la Guerra Civil. Actualment es viuen les cavalcades de Reis arreu del territori. La nostra, declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional al 2016. Els casaments són un altre exemple de celebració que ha variat amb el context sociopolític. La tendència és transformar la cerimònia religiosa en una de laica.
Igualada.
La Festa Major d’Igualada també ha viscut una desvinculació de la simbologia religiosa i del Patró. La processó de sant Bartomeu va desaparèixer el 1930 i la pèrdua de comparses després de la Guerra Civil va desdibuixar el seguici folklòric que acompanyava el Sant.
Tot i això, es van seguir celebrant l’Ofici de sant Bartomeu i la Passacalle la vigília del 24. Aquests rituals es van mantenir fins a finals dels anys 70, quan es van prioritzar actes més lúdics, com els balls a plaça o les cercaviles tradicionals. Una situació comuna a tot el territori català. Finalment, el 24 d’agost, dia del Patró, va deixar de ser festiu el 1977.
Igualada.
Pau Plana
És en aquest context que, al 2010, un grup aconfessional de joves decideix recuperar els actes en els quals la figura central és un sant, sant Bartomeu. Històricament, la festa es realitzava en honor seu, i fins i tot portava el seu nom. El ritual que es desenvolupava al voltant de la festivitat, prenia la figura del patró com a símbol central. Com a tal, el Sant és un prisma de moltes cares i un conductor de significats diversos.
Igualada.
La imatge de sant Bartomeu encarna el llegat històric i patrimonial de la nostra ciutat. Ens remet als fonaments. L’escut de la ciutat que hi té gravat expressa el vincle antiquíssim de la població amb aquest. Els actes que es fan al voltant del Sant, sent la processó el principal, ens permeten trobar el moment col·lectiu de reafirmar-nos com a poble, de sortir al carrer i compartir els valors comunitaris, de pau, solidaritat, tolerància, llibertat... Recuperant els actes i les seves funcions, aquests joves estan reivindicant el seu patrimoni i la seva cultura. I ho acompanyen amb un clam col·lectiu: Gloriós sant Bartomeu, que d’Igualada n’ets patró, [...] i visca la Festa Major!
Sant Bartomeu segons...
David Ymbernon
David Ymbernon (Igualada, 1972) és un artista visual que treballa amb diferents mitjans. Mostra per primera vegada la seva obra en públic als quatre anys. Posseït pel color taronja, cursa estudis de pintura a l’Escola d’Arts i Oficis de Tàrrega. Exposa regularment en galeries d’art, museus i altres espais d’art. Ha realitzat nombroses accions i muntatges escènics. Ha estat premiat en diferents ocasions. Participa en festivals internacionals i d’altres esdeveniments artístics amb diverses disciplines.
Ramon Enrich
Ramon Enrich (Igualada, 1968) és pintor i escultor. La seva vocació d’artista es va despertar per influència del seu pare. Això va fer que, des de petit, visqués un aprenentatge constant. Estudià Belles Arts a Barcelona i després emprengué un viatge que el portà a col·laborar amb alguns dels seus artistes refents. La seva obra ha estat present en galeries d’arreu del món, característica pels paisatges austers, geomètrics i els jocs d’ombres i perspectives.
Patricia Picón
Patricia Picón (Igualada, 1985). És Llicenciada en Belles Arts i Màster en Formació del Professorat per la Universitat de Barcelona. Tècnica Superior d’Arts Plàstiques i Disseny en Gràfica Publicitària per la La Gaspar d’Igualada.
Des del 2016 forma part de l’equip docent de La Gaspar, tasca que combina amb el desenvolupament de projectes artístics tenint el dibuix i la pintura com a llenguatges principals en diferents suports: paper, fusta, paret, digital... Com diu ella “quan l’art es fa insuportable, és qüestió de canviar de suport.”
#SomFesta
#SomFesta quan omplim cada carrer amb tota la diversitat de les entitats festives i culturals de la ciutat. Quan fem xarxa!
@lacollanada
Mireu si n’era de bo sant Bartomeu que va esperar que la majoria tornéssim de vacances per celebrar la seva festa! A Igualada #SomFesta, i festa de la grossa!
@iaia_toneta
Per sant Bartomeu, l’Ateneu és casa vostra. Gaudeix-la #SomFesta
@AteneuIgualadi
La d’Igualada és una Festa Major única: fidel a la tradició i oberta als nous temps, amb propostes per a tothom i una implicació formidable d’entitats i ciutadania. Gaudim al màxim d’aquests dies, cívicament i orgullosos de ser part d’aquesta gran ciutat #fmIGD #SomFesta.
@marccastells
Converses de Festa Major
Amb Enric Solà i Jepi Baulida
L'Enric Solà i López (Igualada, 1977) i el Josep “Jepi” Baulida i Estadella (Girona, 1965) es van conèixer l’any 2006 arran d’una primera recuperació del Ball de Pastorets d’Igualada. L’Enric era impulsor i músic del projecte, que havien organitzat fora del programa oficial i amb diners rebuts de fer ballar l’Àliga de la ciutat els anys anteriors. El Jepi va aterrar-hi a última hora per substituir un ballador malalt i va haver d’aprendre’s les coreografies en 10 minuts el mateix dia de la presentació del ball. Des d’aleshores han passat moltes festes majors i han parlat de moltes coses. El que no han fet mai fins ara és asseure’s davant per davant, sense presses, per reflexionar sobre la festa. Aquests són alguns fragments d’una conversa que salta d’un tema a un altre, apuntant idees tan interessants com provocadores.
Pirotècnia i festa
Entrevistem a la Lídia Albiñana i l’Andreu Giralt, col·laboradors de la Festa Major en l’àmbit pirotècnic durant la Passacalle i la Processó.
Com és la vostra relació amb la pirotècnia i la festa?
Més enllà de la pirotècnia, ens agrada la cultura popular i uns models festius patrimonials. Som membres del Ball de Diables de Vilafranca. Hem format part del COET (Certamen Obert d’Espectacles Tradicionals amb Pirotècnia) i també de “Els 3 mosqueters”, una entitat de divulgació sobre pirotècnia tradicional.
Quin paper juga la pirotècnia en un esdeveniment com és la Processó?
Per nosaltres la pirotècnia representa excepcionalitat, no se’n llença cada dia i quan la gent en sent ho relaciona amb algun moment especial.
En l’acte de la Processó es marca un ritme, són les pulsacions de la festa i de la gent. Intentem transformar la pirotècnia en un element més del seguici, procurem que ajudi a contextualitzar el que s’està vivint.
Personalment, quin és el vostre moment clau dins l’acte?
En general la gent es fixa amb el castell de focs; és amb el que et valoren... Però personalment, el que parlàvem del ritme: marquem diferents punts de l’acte, però arriba un moment on aquesta intensitat comença a augmentar. A Igualada passa des que el Sant arriba a la Plaça de l’Ajuntament fins just abans de fer l’entrada a Santa Maria. Els trons aeris incrementen en freqüència, apareix el color i arriba el moment apoteòsic de l’entrada. Per nosaltres això és el més especial.
24 d’agost de 2016.
Transmeteu la pirotècnia com un element fonamental. Es podria fer tot plegat sense pirotècnia?
A nivell personal et direm que no. Si bé és cert que en altres festes majors no hi ha aquest ús de la pirotècnia en un acte com aquest, en el cas d’Igualada contribueix a marcar una pauta, a ser el batec dels moments importants, a crear sensació d’excepcionalitat i bullici. Ens agrada crear “nervis” com a sensació d’il•lusió pel què està passant i el que vindrà.
En termes més tècnics, què destacaríeu?
Els tempos, la sincronització, el material ben distribuït, la preparació... Són factors clau perquè tot acabi anant bé. Un altre punt rellevant: teniu una plaça (del Bruc) particularment “dolenta” per tirar pirotècnia, és estreta i petita, edificis relativament alts i el nostre punt de vista és complicat per controlar els moments de l’acte i per fer-ho lluir tot des de baix.
I per cloure l’entrevista: amb una mirada externa, com visualitzeu la nostra Festa Major?
La tasca de recuperació que s’ha fet en els darrers anys, la manera com s’ha fet i la qualitat que s’ha assolit... Des del nostre punt de vista és una gran victòria per la cultura, malgrat que vosaltres, sovint, no tingueu aquesta sensació.
Fred Astaire i una pubilla ballant a Igualada amb la República de fons
Berga aplaza la Patum extraordinaria de la República Catalana1. A nosaltres no se’ns va ocórrer... Ni proposar un sant Bartomeu extraordinari, ni ajornar-ho després. Estrany. Estrany, perquè amb això de commemorar, reivindicar, i celebrar ens hem tornat bastant experts al llarg d’aquests anys. Els igualadins tampoc han tingut gaires festes majors extraordinàries al llarg de la història, i menys per celebrar la proclamació de la República. De fet, la que havia de ser una Festa Major Republicana per excel·lència, la de 1931, no va ser gaire lluïda, sobretot comparant-la amb la de 1930 que va ser un “tirar la casa por la ventana”.
La República es va deixar veure en el mocador d’una pubilleta republicana -com la de la Coll@nada- en el cartell de 1931. I en el balcó de Ca la Ciutat —l’Ajuntament— amb una bandera tricolor i els Xiquets del Vendrell fent el 4de7. I el Sant va sortir, per últim cop. No perquè ell no fos republicà, confio que sí, sinó perquè els que el guardaven no ho eren gaire. I els que organitzaven la Festa, a Ca la Ciutat, tampoc. Del Sant, vull dir.
I els Igualadins van ballar, molt. Van ballar vals, tango, fox i xarleston, i sardanes, moltes —les de l’Ajuntament o les del Foment a la Rambla— als seus locals particulars: l’Ateneu, el Mercantil, l’Aliança... i a l’envelat aixecat pel Centre Republicà van ballar més que mai. Amb motiu.
Els que no van ballar gaire, o gens, van ser Cercolets i Pastorets que aquells anys ja no van sortir al carrer. I molt menys Patera i la Moixiganga —la d’antas— que feia temps que havien desaparegut. I no van deixar de sortir perquè no fossin republicans, sinó perquè segurament el xarleston els va tornar una mica bojos. I feina després per recuperar-los.
ACAN. Arxiu Fotogràfic Municipal d’Igualada
Els que sí sortiren van ser els Gegants i Bastoners —llogats d’altres pobles, això sí—, i més monàrquics que ells... Els primers eren reis, amb corona i cinturó —no sé si amb cinturó tricolor— i els segons havien obert pas a Felip V en la seva visita a Igualada l’any 1705! I els diables igualadins van sortir. I cada nit es va llançar un castell de focs, a la Masuca i no al Central Park.
Les igualadines, i els igualadins, es divertiren de valent en aquelles festes majors republicanes. I van veure ballar a Fred Astaire2 en les sessions extraordinàries de Festa Major del Cine Mundial, que això és un gustasso del divertiment. En llibertat. I mereixien divertir-se més, amb sant o sense, amb balls i moixigangues, o sense, i veure el cartell de 1936 penjat en alguna paret. I el cartell estava fet, però no va sortir al carrer per motius obvis. Es va presentar el 18 de juliol de 1936 en l’entrega de premis del concurs de cartells de Festa Major. Quina llàstima no veure el cartell de Riba i Gumá penjat, perquè les no Festes Majors de la guerra serien tristes. I a les que vindrien a partir del 1939 es ballaria, sí, sense República ni llibertat però.
1 Berga aplaza la Patum extraordinaria de la República Catalana. La Vanguardia. 13/11/2017
2 No sé si alguna pel·lícula de Fred Astaire es va estrenar per Festa Major. Res m’ho fa confirmar. Ara quin gust veure’l ballar, al cine o la plaça i amb la República de fons. Oi?
Vivències
de la festa
Pilar Rodríguez
Arribant la Festa Major, les portadores de la Conxita Teixidora ens calcem les espardenyes de set vetes, ens vestim de blau i blanc i rodem tibant la faixa negra que ens folra la cintura. Ens agrada portar la Conxita per tot el que representa: és molt femenina, molt nostra, sense solemnitats, que li agrada fer ballar el Tonet arrambant-s’hi a ritme de bequetero i fent-li pujar els colors pels carrers de la ciutat, amb la Pia i el Tomeu corrent per la vora. Formar-ne part és molt enriquidor i fa que gaudim de la Festa Major d’una manera peculiar que no voldríem canviar per res del món.
Vanessa Moreno
Sovint em pregunten, amb certa sorpresa, per què sóc trabucaire. Vull pensar que és la mateixa pregunta que li fan a qualsevol persona que participa en una colla a la Festa Major. I no pel fet de ser dona i trabucaire. Doncs és ben simple, sóc trabucaire perquè m’agrada, i mai m’he plantejat que ser trabucaire, o de cap altra colla, hagi d’estar associat al sexe, a l’edat o a qualsevol altre estereotip. Les colles som totes i tots, i el que importa és que hi participem des del respecte i el companyerisme. Us convido a que us hi afegiu sense prejudicis, amb alegria i moltes ganes de xerinola.
Salut i pólvora!
Iria Vives
Festa Major per mi sempre ha estat un moment d’eufòria, retrobaments i lluites. Els últims anys, però, han sigut especialment intensos i bonics alhora, també plens de trobades, de reconeixe’ns entre les dones, apoderar-nos i sumar forces per fer-nos espai, desmasculinitzar la festa i posar sobre la taula que volem una festa sense agressions, sexisme ni masclisme. Que no volem ser valentes, volem ser lliures. Hi ha hagut burles i qüestionaments, molts! Però cada cop el missatge està i el tenim més clar. Ara falta que sigui una realitat complerta i que els dies i, sobretot, les nits siguin també nostres i de totes les que vindran.
Rita Pelfort
De la Festa Major m’agraden els concerts i els gegants, anar darrere els gegants sobretot. També els sopars i els dinars amb els amics i passejar amb ells. Els petards de confeti, d’aquells que en surten molts i molts colors. Els altres no, perquè li fan por a la Margot, la meva gossa. I moltes més coses. De la Festa Major m’agrada tot!
Ïa Prats
Quan em poso sota la Pia se m’encomana l’energia de la festa! Sóc la que li dóna vida i aporta il·lusió als infants. La que la fa ballar i encomana les ganes de gresca a tots els nens de la ciutat. Fent de portadora, tinc l’oportunitat de viure la Festa Major des d’un altre punt de vista. I, així, amb aquesta actitud festiva, deixem de ser simples espectadors de cercavila per convertir-nos en part activa de la festa.
Clara Puig
Des de La Coll@nada, la Festa Major és organització, responsabilitat, implicació, feina, esforç, nervis, però també companyonia, amis- tat, cooperació, il·lusió, felicitat, celebració... Així és com la vivim. Reunions, debats, opinions diverses; una pila d’hores que acaben materialitzant-se amb les múltiples activitats. Així esdevé una Festa Major amb un rerefons de crítica. Organitzem però també participem. I, sobretot, gaudim de tots i cadascun dels actes.
Programa d'actes
Tots els continguts inclosos en aquest lloc web són propietat de la Federació del Seguici Tradicional Històric d'Igualada o dels autors indicats en cada cas. En queda prohibida la utilització sense permís previ dels autors.
2018. Federació del Seguici Tradicional Històric d'Igualada.
Contactar amb nosaltres.
